Una de les eines més importants de què disposen els historiadors per l’estudi del paisatge, l’economia i la societat d’un territori i la seva relació amb l’entorn és el cadastre, un registre estadístic de les finques urbanes i rústiques fet per l’Estat per determinar la mesura dels impostos. A Catalunya, el primer cadastre realitzat després de la Guerra de Successió Espanyola (1703 – 1715) fou el conegut com a “cadastre de Patiño”, que pren el seu nom de José Patiño Rosales, nomenat l’any 1713 per Felip V superintendent de Rendes de Catalunya i un any després president de la Junta Superior de Govern i Justícia del Principat. L’ordre per a realitzar aquest cadastre va ser emesa el 9 de desembre de 1715, abans fins i tot del decret de Nova Planta.
El cadastre es va portar a terme en diverses etapes. Als anys 1716 – 1717, es realitzaren les primeres tasques cadastrals, elaborant una mena d’esborranys de les propietats urbanes i rústiques. Per a la valoració de les terres, i el càlcul de l’import dels impostos corresponents, s’establiren 32 classes de terres esglaonades des de la 1ª classe, amb una base imposable de 37 reials, fins a la 32ª amb una base de 1/48 part de reial. Totes les anotacions de partides de terra havien de portar assignada la seva classe, el que permetia deduir amb facilitat la seva base imposable d’acord amb la seva superfície. L’elaboració final del cadastre no es realitzaria fins l’any 1729, essent un veritable retrat de la distribució de la propietat a les diverses viles i ciutats de Catalunya.
A Sant Feliu de Guíxols, el cadastre de Patiño ens aporta una visió poc coneguda del barri del Puig i de l’eixample de Llevant. Tot aquest territori que, amb el temps, esdevindria pràcticament el cor de la ciutat era a la primera meitat del segle XVIII un conjunt de camps dedicats al conreu de la vinya, així com de diversos cereals, faves i llegums. Aquest cadastre ens presenta una zona delimitada al sud pel carrer de la Rutlla, a sol ixent pel carrer de l’Algavira, a ponent per l’actual carretera de Girona i al nord per un indefinit paratge de Vilartagues. Tot plegat el cadastre recull un total de 51 i ¾ vessanes, repartides entre 16 propietaris. La dimensió mitjana d’una explotació era de poc més de 3 vessanes, es a dir, uns 6.562’2 metres quadrats. La propietat mes grossa, amb 12 vessanes, pertanyia a Benet Bas i abastava des de les “tres vessanes de roquissar que és la part dita al Puig” fins les 9 vessanes de camp “en lo lloch dit Algavira”.
La producció agrària se centrava en el conreu de cereals i, més concretament, en el del mestall que, segons la declaració del cadastre, tenia una collita anual de 54 quarteres (uns 3.780 litres). Altres cereals conreats eren el forment, amb 18 i ½ quarteres, i el sègol, amb una collita de 4 quarteres. L’alternança en el conreu implicava la rotació anual del cereal amb faves i llegums, que presentaven una collita de 29 quarteres per any. Per altre banda, el conreu de la vinya també és present en el sector del Puig – Algavira, tot i que en menor extensió de terreny. Del total de 54 vessanes dedicades a l’agricultura, només 18 es dedicaven al conreu de la vinya amb una producció anual de 31 i ½ carregues de vi (aproximadament uns 2.614 litres). Aquestes dades, tant d’extensió de terres com de producció, ens demostren la importància del sector del Puig – Algavira com a veritable “graner” de la vila de Sant Feliu de Guíxols. També cal situar aquest “graner” en el context agrari del seu entorn: les eres, situades en l’avui dia anomenat Parc de les Eres, o els molins de vent propers (el de d’alt i el de baix). Tot plegat conforma el retrat d’un Sant Feliu de Guíxols agrícola avui força oblidat.
Per acabar, cal recordar el caràcter recaptatori del cadastre. El cadastre de Patiño és una eina fiscal per a la recaptació de fons mitjançant l’avaluació de la riquesa dels propietaris urbans i rústics. Això significa que les seves dades han de ser preses amb una certa prudència ja que és molt possible que alguns dels propietaris intentessin disminuir la capacitat de conreu de les seves terres o, fins i tot, les seves mides. És per això que les dades de producció agrària recollides al cadastre han de ser considerades com uns mínims de producció, pressuposant que les quantitats reals podrien ser més altes. Aquesta consideració no desvirtua la conclusió final en la que qualifiquem el Puig com a “graner” de la vila, al contrari, una major producció només ens pot ratificar en la seva importància en el sistema d’abastament d’aliment de la ciutat.
Josep Auladell Payró.
No hay comentarios:
Publicar un comentario