Història de Ganxònia (Sant Feliu de Guíxols)

L’Arxiu Municipal dedica un volum de l’Arjau i una petita exposició a la història de les drassanes de Sant Feliu

2011-07-21T05:03:00.000-07:00

L’Arxiu Municipal, que forma part de l’Àrea d’Història, Coneixement i Difusió, ha editat el número 64 de la revista L’Arjau. En aquesta ocasió el volum està dedicat monogràficament a la indústria naval de Sant Feliu de Guíxols. L’interès d’aquest tema rau en el fet que la construcció de vaixells és l’activitat més antiga documentada a Sant Feliu de Guíxols; i també en el fet que un dels darrers mestres d’aixa que existeixen a Catalunya treballa avui dia a la nostra ciutat.

L’any 1258 l’abat del Monestir va autoritzar la construcció de drassanes a la platja, les quals segurament s’estenien des de la riera del Monestir fins a l’alçada de la l’actual Plaça del Mercat.

Les drassanes de Sant Feliu segurament no comptaven amb cap edifici o estructura fixa, a diferència de les de Barcelona que eren reials i que també daten del segle XIII.

Per tal que aquest aspecte de la nostra història sigui més conegut proposem un recorregut pels moments clau en la història de la indústria naval de Sant Feliu de Guíxols, des de l’inici de l’activitat al segle XIII fins als nostres dies.

A més, per fer difusió d’aquest número de L’Arjau, l’Arxiu Municipal ha organitzat una exposició amb el mateix títol al pati de l’Ajuntament. Aquesta exposició es podrà visitar des del dia 1 d’agost al dia 14 del mateix mes, amb els horaris que segueixen a continuació:

De dilluns a divendres als matins de 8:00 hores a 15:00 hores

Dissabte i diumenge als matins de 10:00 hores a 14:00 hores

Les tardes, cada dia, de 16:00 hores a 20:00 hores

EL C. A. XALOC CAMPIÓ D’ESPANYA DE NATACIÓ AMB ALETES

2011-06-28T15:05:00.000-07:00

Un equip que fa història. L’equip infantil – cadet del C. A. Xaloc s’ha proclamat, per segon any consecutiu, campió d’Espanya de natació amb aletes en les proves celebrades els dies 25 i 26 d’aquest mes de juny a Valladolid. La bona actuació dels nedadors guixolencs s’ha vist recompensada amb un títol que referma l’excel·lent moment que viu la natació a casa nostre. Cal remarcar aquest èxit aconseguit pel C. A. Xaloc, un club petit format per grans persones. Enhorabona campions!.

Audiovisual sobre la història i els usos del passeig del mar

2011-06-02T08:00:00.000-07:00

Audiovisual de l'Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

Audiovisual de l'exposició dels Tallers d'Història de l'Arxiu Municipal

2011-05-16T05:05:00.000-07:00

Sant Feliu sobre rodes

L’Arxiu Municipal explica els mitjans de transport de Sant Feliu a 2.800 alumnes

2011-03-31T05:36:00.000-07:00

Aquest curs 2010-2011 l’Arxiu Municipal ha organitzat diverses activitats als diferents centres educatius per explicar la importància del transport a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols en el marc dels Tallers d’Història. Els cap a 2.800 alumnes d’educació inicial, primària i ESO han pogut conèixer com es desplaçaven les persones i les mercaderies a Sant Feliu de Guíxols abans de la inauguració del tren i el progrés que va suposar aquest mitjà per a la nostra ciutat. També se’ls ha parlat de com es va passar dels traginers i els carruatges als autobusos i de com, finalment, els cotxes han esdevingut el principal mitjà de transport per a les persones.

Un dels objectius principals ha estat difondre als més joves el coneixement dels elements identificatius i propis de Sant Feliu de Guíxols en matèria de transport: el moll medieval i el port actual, el patrimoni del tren de Sant Feliu i les iniciatives ganxones en la creació d’empreses de transport com la mateixa Companyia del Tren, la SARFA o la Montdela.

S’han fet xerrades explicatives en més de 70 classes dels 8 centres educatius de la ciutat, de manera que els alumnes han pogut conèixer de primera mà una selecció d’imatges antigues i documents, preparada per l’Arxiu Municipal. Alhora han complementat aquesta informació d’abast local amb una segona sessió explicativa, preparada per Rosa M. Rourich, amb imatges de transport en cultures antigues i en d’altres llocs del món.

Com ja és tradició, els alumnes han realitzat escrits i dibuixos per concursar en la Mostra Literària de Sant Jordi que cada any organitza la Biblioteca Pública Octavi Viader. No obstant, aquest any per mitjà de l’Arxiu Municipal s’ha fet una selecció més àmplia dels treballs de plàstica realitzats a les diferents escoles que estarà exposada al pati de l’Ajuntament des del dia 29 d’abril fins al 13 de maig amb el títol “Sant Feliu sobre rodes”.

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

El Puig Marí: Graner de la vila de Sant Feliu de Guíxols

2011-03-11T02:50:00.000-08:00

Una de les eines més importants de què disposen els historiadors per l’estudi del paisatge, l’economia i la societat d’un territori i la seva relació amb l’entorn és el cadastre, un registre estadístic de les finques urbanes i rústiques fet per l’Estat per determinar la mesura dels impostos. A Catalunya, el primer cadastre realitzat després de la Guerra de Successió Espanyola (1703 – 1715) fou el conegut com a “cadastre de Patiño”, que pren el seu nom de José Patiño Rosales, nomenat l’any 1713 per Felip V superintendent de Rendes de Catalunya i un any després president de la Junta Superior de Govern i Justícia del Principat. L’ordre per a realitzar aquest cadastre va ser emesa el 9 de desembre de 1715, abans fins i tot del decret de Nova Planta.

El cadastre es va portar a terme en diverses etapes. Als anys 1716 – 1717, es realitzaren les primeres tasques cadastrals, elaborant una mena d’esborranys de les propietats urbanes i rústiques. Per a la valoració de les terres, i el càlcul de l’import dels impostos corresponents, s’establiren 32 classes de terres esglaonades des de la 1ª classe, amb una base imposable de 37 reials, fins a la 32ª amb una base de 1/48 part de reial. Totes les anotacions de partides de terra havien de portar assignada la seva classe, el que permetia deduir amb facilitat la seva base imposable d’acord amb la seva superfície. L’elaboració final del cadastre no es realitzaria fins l’any 1729, essent un veritable retrat de la distribució de la propietat a les diverses viles i ciutats de Catalunya.

A Sant Feliu de Guíxols, el cadastre de Patiño ens aporta una visió poc coneguda del barri del Puig i de l’eixample de Llevant. Tot aquest territori que, amb el temps, esdevindria pràcticament el cor de la ciutat era a la primera meitat del segle XVIII un conjunt de camps dedicats al conreu de la vinya, així com de diversos cereals, faves i llegums. Aquest cadastre ens presenta una zona delimitada al sud pel carrer de la Rutlla, a sol ixent pel carrer de l’Algavira, a ponent per l’actual carretera de Girona i al nord per un indefinit paratge de Vilartagues. Tot plegat el cadastre recull un total de 51 i ¾ vessanes, repartides entre 16 propietaris. La dimensió mitjana d’una explotació era de poc més de 3 vessanes, es a dir, uns 6.562’2 metres quadrats. La propietat mes grossa, amb 12 vessanes, pertanyia a Benet Bas i abastava des de les “tres vessanes de roquissar que és la part dita al Puig” fins les 9 vessanes de camp “en lo lloch dit Algavira”.

La producció agrària se centrava en el conreu de cereals i, més concretament, en el del mestall que, segons la declaració del cadastre, tenia una collita anual de 54 quarteres (uns 3.780 litres). Altres cereals conreats eren el forment, amb 18 i ½ quarteres, i el sègol, amb una collita de 4 quarteres. L’alternança en el conreu implicava la rotació anual del cereal amb faves i llegums, que presentaven una collita de 29 quarteres per any. Per altre banda, el conreu de la vinya també és present en el sector del Puig – Algavira, tot i que en menor extensió de terreny. Del total de 54 vessanes dedicades a l’agricultura, només 18 es dedicaven al conreu de la vinya amb una producció anual de 31 i ½ carregues de vi (aproximadament uns 2.614 litres). Aquestes dades, tant d’extensió de terres com de producció, ens demostren la importància del sector del Puig – Algavira com a veritable “graner” de la vila de Sant Feliu de Guíxols. També cal situar aquest “graner” en el context agrari del seu entorn: les eres, situades en l’avui dia anomenat Parc de les Eres, o els molins de vent propers (el de d’alt i el de baix). Tot plegat conforma el retrat d’un Sant Feliu de Guíxols agrícola avui força oblidat.

Per acabar, cal recordar el caràcter recaptatori del cadastre. El cadastre de Patiño és una eina fiscal per a la recaptació de fons mitjançant l’avaluació de la riquesa dels propietaris urbans i rústics. Això significa que les seves dades han de ser preses amb una certa prudència ja que és molt possible que alguns dels propietaris intentessin disminuir la capacitat de conreu de les seves terres o, fins i tot, les seves mides. És per això que les dades de producció agrària recollides al cadastre han de ser considerades com uns mínims de producció, pressuposant que les quantitats reals podrien ser més altes. Aquesta consideració no desvirtua la conclusió final en la que qualifiquem el Puig com a “graner” de la vila, al contrari, una major producció només ens pot ratificar en la seva importància en el sistema d’abastament d’aliment de la ciutat.

Josep Auladell Payró.

La revista L'Arjau finalista dels II Premis Carles Rahola de comunicació local

2011-02-01T05:43:00.000-08:00

El passat divendres, 28 de gener, va tenir lloc a l’Auditori de Girona l’acte de lliurament de la segona edició dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local. La revista L’Arjau, editada per l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols per mitjà de l’Arxiu Municipal, va ser finalista d’un dels guardons. El premi finalment el va rebre la proposta presentada per l’Ajuntament de Figueres, mereixedora indiscutible de la distinció. No obstant, com a responsable de la publicació, vull expressar la motivació que ha suposat per nosaltres el fet de rebre la consideració de finalistes. En primer lloc, ens afalaga que la revista sigui valorada de manera tan positiva per autoritats reconegudes en el món de la comunicació. En segon lloc, ens dóna l’oportunitat d’explicar el sentit que té aquesta publicació i l’esforç i tenacitat que hi ha tot darrere.

Tot va començar el setembre de l’any 1989, ara fa 22 anys. El que inicialment era un butlletí informatiu de l’Arxiu Municipal i del Museu d’Història, es va convertir l’any 1997 en la revista L'Arjau, que abastava també la Biblioteca Pública i el Servei Municipal d’Educació. L’agost de 2008 es va apostar perquè L’Arjau es convertís en una revista sobre cultura i patrimoni de la ciutat de Sant Feliu de Guíxols. Es tractava d’optimitzar aquesta publicació com a recurs de comunicació a nivell institucional i assolir nous sectors d’usuaris. Es va decidir el format actual de la revista, en volums monogràfics on el punt de vista històric es connecta sempre amb projectes actuals alhora que es procura la seva contextualització. Volem evitar l’enfocament nostàlgic, centrat en el passat, així com una visió local tancada en sí mateixa. Pel que fa a la distribució, es va reforçar el repartiment en la mateixa ciutat i es va considerar que l’edició electrònica era clau per a la difusió de la revista.

Per transmetre l’essència de l’Arjau al llarg de la seva història, en primer lloc cal parlar d’estimació i coneixement de la ciutat. Un dels objectius de la revista és fomentar la vinculació de les persones amb el territori pensant en l’acolliment, mai en l’exclusió. També considerem que el coneixement del territori és la base a partir de la qual es poden construir projectes de qualitat. En segon lloc, hi ha la interdisciplinarietat en la concepció de la revista i el plantejament dels temes, ja que l’objectiu és donar la informació el màxim de completa de cadascun d’ells. En tercer lloc, la publicació és dinàmica i ha anat evolucionant al llarg del temps quant a estructura, disseny, col•laboracions, etc.

Finalment, cal remarcar la implicació i la il•lusió tots els que fan L’Arjau: Dosis. Disseny Gràfic, Josep Solà, Gràfiques Bigas; Pere Carreras, Jordi Colomeda i David Hernández, membres del Consell de Redacció; i, per descomptat, els col•laboradors que aporten els seus coneixements i experiència per mitjà dels seus escrits sense cap retribució econòmica. Podríem dir que el cost de l’Arjau equival estrictament al preu de “l’objecte” però que l’Arjau en realitat no té preu, ja que tot el coneixement i dedicació que hi ha al darrere ni tan sols es pot arribar a mesurar, número a número, després de concebre 63 volums.

En un moment com el que vivim creiem que cal que siguem capaços de pensar i mirar a llarg termini. Cal molta il•lusió per la feina ben feta, per afavorir el coneixement i la cultura, així com l’ estimació per la nostra terra. No crec equivocar-me si dic que, en general, tots els tècnics que treballem en l’àmbit de la cultura i el patrimoni ho fem per vocació, amb una certa militància o tossuderia. N’estic segura que n’hi ha molts “d’Arjaus”. Espero que d’alguna manera el “nostre Arjau” serveixi per recordar-los i reivindicar-los. En un moment on cal reduir la despesa pública, cosa absolutament necessària, vull demanar que es pensi en el seu valor real, més enllà del cost econòmic. Aquest any 2011 tan sols es publicarà un Arjau, però confio en què es valora de manera justa la feina feta i que s’apostarà per mantenir-lo, encara que –novament!- calgui fer adequacions. Vull donar públicament les gràcies al Col•legi de Periodistes i a la Diputació de Girona pel seu suport i reconeixement.

M.Àngels Suquet i Fontana

Directora de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols i coordinadora de L’Arjau

L'Arjau, la revista cultural de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, un dels tres finalistes dels premis Rahola a l'espera de conèixer el veredicte final aquest divendres

2011-01-28T00:48:00.000-08:00

Entre els candidats al premi a la millor iniciativa de comunicació institucional dels Premis de Comunicació Carles Rahola, els finalistes elegits pel jurat són el web de l’Ajuntament de Figueres; la revista Engega!, de la Universitat de Girona, i la revista cultural L’Arjau, de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. En total, es presenten 8 propostes en un premi dotat amb 1.000 euros.

El jurat avaluador dels 99 treballs que s’han presentat a la segona edició dels Premis de Comunicació Local Carles Rahola s’ha reunit per elegir els finalistes de cadascuna de les sis categories. Els guanyadors d’aquests guardons, instituïts per la Diputació de Girona i la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, no es coneixeran fins al mateix dia que es lliurin, el divendres 28 de gener.

L'Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols presenta un llibre sobre les drassanes reials guixolenques del segle XVIII

2010-12-03T05:15:00.000-08:00

El proper 10 de desembre de 2010, a les 20 h. del vespre, tindrà lloc a la sala d’actes de l'Arxiu Municipal(crta. Girona 45-47), la presentació del llibre La reial fàbrica de vaixells de Sant Feliu de Guíxols (1715-1721) editat per l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols en col•laboració amb la Diputació de Girona. Es tracta del darrer títol de la col•lecció Urània – Estudis Guixolencs, que l’Ajuntament impulsa des de l’Arxiu Municipal des de fa més de 20 anys.

El llibre ha estat escrit pels historiadors Marcel Pujol i Pablo de la Fuente, i és fruit de la recerca portada a terme en diversos arxius mitjançant la III Beca Lluís Esteva Cruañas de l’Ajuntament de Sant Feliu. Aquest llibre vol donar a conèixer un aspecte poc conegut de la història guixolenca durant el segle XVIII: la ubicació a la vila d’unes drassanes reials que s’ocuparen de la construcció de diversos vaixells de guerra per encàrrec del rei Felip V. Entre aquests vaixells hi hagué el Sant Felip El Reial, el primer navili de línia de tres ponts al servei de la marina espanyola. Els autors del llibre ens expliquen, de la mà dels protagonistes de l’època, les raons del naixement d’aquestes drassanes a la platja guixolenca i el perquè de la seva ràpida desaparició.

La implantació d’aquesta important indústria a Sant Feliu de Guíxols tingué importants conseqüències econòmiques, urbanístiques i socials al municipi. Però al mateix temps, i malgrat el seu caràcter efímer com a centre productor naval, el període comprès entre 1715-1721 fa sobresortir Sant Feliu de Guíxols de l’àmbit de la història local convencional per situar-lo a primera línia de la història de Catalunya i d’Espanya.

l'Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols presenta un llibre de fotografia antiga de la Costa Brava.

2010-11-22T00:18:00.000-08:00

El proper dijous 2 de desembre de 2010, a les 20 h. del vespre, tindrà lloc a la sala d’actes de la Biblioteca Octavi Viader de Sant Feliu de Guíxols (carretera de Girona 45-47) la presentació del llibre Costa Brava panoràmica, publicat per l’editorial Efadós, amb la participació de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i la col•laboració del Patronat de Turisme Costa Brava de la Diputació de Girona. La realització del llibre, que complementa fotografies antigues amb textos extrets de guies turístiques d’època, ha anat a cura de M. Àngels Suquet i Marc Auladell, tècnics de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Costa Brava panoràmica recull més d’un centenar de postals antigues del litoral gironí i 22 imatges en format panoràmic despleglable de fins a 0,85 m. que ressegueixen des de la costa de Blanes fins a la de Portbou, passant per tots els municipis compresos al litoral gironí. Aquestes imatges van ser realitzades durant el primer terç del segle XX per fotògrafs de procedències i orígens diversos que amb les seves instantànies van deixar acta notarial d’una realitat que ara esdevé patrimoni històric. El format de fotografia panoràmica que conté el llibre es presenta com una finestra oberta de bat a bat que permet al lector endinsar-se dins del paisatge representat i abordar de manera original aquesta mirada cap al passat de la Costa Brava.

Al llarg de les pàgines de Costa Brava panoràmica hi desfilen remitgers, patrons, remalladores i mestres d’aixa, tot un espectacle de gent de mar que feineja al port i que conviu amb l’arribada dels primers estiuejants. Un testimoni gràfic d’excepció que recupera un temps, en ocasions dur i auster, que ara retorna amb força gràcies a la potencialitat que ofereixen les fotografies.

La Junta local de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos.

2010-03-16T15:49:00.000-07:00

El 1880 es fundà a Madrid la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos sota el patronatge de la reina Maria Cristina, essent Alfons XII el primer soci protector. L’objectiu de la societat era, simplement, salvar les vides dels que naufragaven a les costes i rius de l’estat espanyol i per aconseguir-ho calia fundar juntes locals de la societat en les poblacions del litoral.
A Sant Feliu de Guíxols, la iniciativa va sortir del comandant de marina de Palamós que, amb la col·laboració de l’ajuntament, va convocar una primera reunió el 16 de novembre de 1886. La Junta local de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos de San Feliu de Guíxols va quedar constituïda el 17 de novembre de 1886. El seu primer president va ser Joan Casas i Arxer, que va ocupar el càrrec fins el març de 1889, moment en què va entrar a presidir l’entitat el senyor Joan Fortó i Jordà. Ja el 1887 la Junta Local demana al municipi el terreny necessari per a bastir-hi la caseta. El punt triat va ser “...el fortín y sitio del mismo donde estuvo emplazada la batería” a la punta dels Guíxols, terreny que pertanyia al municipi. L’ajuntament acordà a finals de l’any 1887 donar a la Junta el permís per ocupar el terreny sol·licitat. Les obres de la caseta es retardaren per l’escassetat de cabals. No serà fins el 1889 que es podran començar les obres i seran portades a terme per Pius Prujà, paleta i contractista de la vila. A les darreries del 1890 va acabar-se la construcció.
Al 1891 la societat va portar a terme un simulacre de salvament amb el canó llançacaps Dawson que va ser tot un èxit. Segurament això va provocar un augment dels socis i de les ajudes i animà la Junta a comunicar a Madrid que havia arribat l’hora de comprar un bot salvavides que, desprès de diverses vicissituds, va arribar a la caseta del salvament a mitjans del mes d’agost de 1898. La construcció del bot, batejat “Miquel de Boera”, s’adjudicà a la casa Burell i Cia. de Barcelona amb un cost de 8.000 pessetes. Així com la d’un carro, per avarar l’embarcació, per un import de 3.000 pessetes més que anirien a compte de la casa central de Madrid.
El 1901, com que resulta carregós baixar i pujar el bot del penyal cada vegada que hi ha necessitat, la Junta local demana permís a l’ajuntament per construir una caseta al peu dels Guíxols per guardar-hi el bot i tenir-lo així més a prop del mar. L’ajuntament atorga la concessió a precari.
L’activitat de la Junta continuà amb alts i baixos, però amb una percepció més generalitzada de la seva utilitat, el que la porta a rebre donatius tant dels capitans dels vaixells que arribaven al port de Sant Feliu com de diverses societats de pescadors d’arreu de la costa, per exemple “La Tranyina” de Lloret de Mar, i d’ajuntaments com el de Tossa de Mar.
La Guerra Civil Espanyola va significar un obligat interval sense activitat. A la seva fi, la Junta tornà a reprendre les seves funcions, tot i la manca de material. La documentació actualment disponible permet assegurar l’activitat de l’entitat fins el 1943, posteriorment només disposem d’un document del 1965 – 1966, en què es donen instruccions per donar de baixa el material de l’estació de salvament, ja sense activitat.

Els documents del Salvament a l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

El fons que podem consultar a l’Arxiu Municipal abasta documentació de la Junta local des de la seva creació l’any 1886 fins l’any 1943, així com un petit volum de documentació produïda des de l’any 1880 per la seu a Madrid de la Societat (principalment butlletins). La documentació està centrada en les activitats de la Junta, principalment en tot el procés de compra de material de salvament, construcció de la caseta del Salvament i construcció del bot “Miquel de Boera”. També cal remarcar la correspondència mantinguda amb diversos ajuntaments i societats de pescadors de la costa catalana més propera (Tossa de mar, Lloret de mar, etc) referent a donatius i activitats pròpies de l’estació de salvament. Per acabar, assenyalem els informes i escrits sobre salvaments realitzats per la Estació de Sant Feliu, tant de vaixells en perill com de vides humanes.

Josep Auladell Payró

Fonts:
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons de la Junta local de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos.

Bibliografia:
ESTEVA CRUAÑAS, LLUÍS. “El Salvament 1886 – 1901”, a Quaderns d’informació municipal, núm. 13 (juny). Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament, 1980, p. 8 – 9.

ESTEVA CRUAÑAS, LLUÍS. “El Salvament”, a Estudis sobre temes del Baix Empordà, núm. 1. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament, 1981, p. 155 – 175.

2010-03-04T15:03:00.000-08:00

Vista parcial de la badia de sant feliu un matí de l'hivern del 2009. En primer terme, la sorra i l'espigó del racó de garbí, al fons el moll i l'entrada a la badia de Sant Feliu de Guíxols

El Fons de Josep Roca i Roca a l’Arxiu municipal de Sant Feliu de Guíxols

2010-02-12T01:28:00.000-08:00

Tant per la importància de la documentació com pel lligam professional del senyor Josep Roca amb la Companyia del tren de Sant Feliu a Girona, crec convenient realitzar una petita ressenya d’aquest fons que actualment podem consultar a l’arxiu municipal de Sant Feliu de Guíxols

Josep Roca Roca va néixer el dia 1 de gener de 1863 a Lloret de Mar. Enginyer Industrial especialitzat en mecànica l’any 1889, l’any següent, el 1890, és nomenat ajudant de Bernat de Puig, enginyer en cap de la Companyia del tren de Sant Feliu de Guíxols a Girona durant els treballs de construcció del ferrocarril. L’any 1894, amb la línia ja acabada, Josep Roca és designat enginyer en cap d’explotació de la Companyia del Ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols. Dimiteix del seu càrrec el 29 d’abril de 1896, i el tornarà a ocupar el febrer de 1902 fins a la seva jubilació. A nivell social, cal remarcar la seva col•laboració amb diversos fets i entitats culturals del seu moment. Així, el trobem el 1916 com a membre del casino El guixolense, fent una donació a la biblioteca studium de Sant Feliu de Guíxols, col•laborant amb Rafel Patxot en la instal•lació de pluviòmetres a diverses estacions de la línia del tren, o mantenint diversos contactes amb la societat astronòmica de Barcelona.

Pel que es refereix a la documentació, podem dividir el fons de Josep Roca en tres grans blocs. Un primer bloc format per la documentació de caire més familiar amb correspondència personal i documents relatius a la gestió del patrimoni de la família. Un segon bloc amb la documentació corresponent a la seva etapa de formació com a enginyer Industrial, de 1885 a 1887, formada per 30 dibuixos tècnics i plànols, i un tercer bloc amb la documentació referent a la seva vida professional, principalment a la seva feina com a cap d’explotació de la companyia del tren de Sant Feliu i que abasta des de l’any 1890 fins a l’any 1920. Dins d’aquesta documentació professional cal remarcar la diversa correspondència que el senyor Roca va mantenir tant amb empreses fabricants de material ferroviari com amb altres enginyers o amb responsables de companyies de ferrocarril.

Tanmateix i atesa l’activitat professional de Josep Roca a Sant Feliu de Guíxols, per aprofundir en el personatge és recomanable la consulta del Fons de la Companyia del Ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona, dipositat també a l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Josep Auladell Payró

Fonts:
Arxiu municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Josep Roca Roca.
Arxiu municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons del Ferrocarril de Sant Feliu a Girona.

2010-02-04T14:41:00.000-08:00

Una imatge que ja forma part de la història, el Tour de France 2009 a Sant Feliu de Guíxols

Una família de pescadors a Sant Feliu de Guíxols

2010-02-03T01:12:00.000-08:00

Dins dels fons personals que podem trobar a l’arxiu municipal de Sant Feliu de Guíxols cal remarcar, entre molts d’altres, el petit conjunt de documents de la família Blanch, pescadors, mariners i calafats de Sant Feliu de Guíxols de finals del segle XVIII i principis del XIX, on trobem testaments, inventaris de béns i altres documents de gran interès per il•lustrar les condicions de vida d’aquelles èpoques. Com a exemple, podem veure l’inventari pres l’any 1775 per Antònia Blanch i Llambi, viuda d’Aleix Blanch, pescador de la vila de Sant Feliu de Guíxols. El document es un manuscrit del notari Rafel Puig on hi apareix una relació dels béns propietat d’Aleix Blanch que són heretats per la seva vídua:

Antonia Blanch y Llambí viuda de Aleix Blanch pescador de la vila de Sant Feliu de Guíxols. Bisbat y corregiment de Girona. Per a poder gaudir dels drets, prerrogativas i preeminencias que segons la antigua i lloable consuetut de Barcelona y Constitució General de Catalunya feta a Perpinya que comença (…).
Competeixen a les viudas que dins lo termini de dret (…) prenent inventari dels Bens de llurs difunts marits y per conservació de son dot y drets a tots fins y efecte a ella més utils i convenients y evitase tota disputa de dols y macula y penes. En tot temps conta de la consistencia dels bens de son difunt marit estant y trobanse ella dita Antonia en la casa propia daquest situada en lo arreval de Tueda de esta vila. Precedint empero la señal de la santa creu prengue inventari de los bens en la forma seguent:
Como la ya dita casa baix sas afrontacions compresa.
En la sala: una taula de pi dolenta item quatre cadires de valca usadas item una caxa gran (...) usada.
En la cuyna: La pala, forquetas, llevas y serra del foch item una olla de ferro item un parol item dos llums de ferro item una cadena amb sos arnesos item un calaix amb quatre culleras y quatre furquillas de llauto item una font de terrisa tot usat.
En la cambra de debant: Un llit de Peu de Gall[1] amb sa marfega y matalas y dos coxins y dos llansols amb sa colxa de indianas item dos cadiras de valca item una caxa de (?) i dins della vuyt llansols (...) quatre estovalles quatre tovallons y tres axugamans tot usat.
En lo quarto del detras: Un llit de peu de gall amb marfega per las criaturas dos llansols de borras una flasada verda y dos coxins també usat.
En lo terrat:Un llit de peu de gall amb sa marfega tambe per las criaturas, usat.
En lo celler: Una bota de quatre carregas vuyda y usada.
Item y finalment, un pesa de terra de viña plantada situada en lo terme de dita vila i territori dit lo Monjoy baix sas afrontacions compresa.
Los quals bens y no altres confesa dita Antonia Blanch y Llambí pertanyen al mencionat marit (...).

Podem dir que el segle XVIII, principalment la seva segona meitat, fou una època de desenvolupament per a la vila, tant econòmic com social, amb un creixement demogràfic sostingut de manera que, a finals de segle, Sant Feliu ja tenia més de 5000 habitants. Naturalment, aquest fet es traduí en el creixement de la ciutat, arribant el 1790 a les 1200 cases . Aquest creixement en tots els àmbits no arribà a tota la població ganxona per igual. L’inventari pres per Antonia Blanch n’és un clar reflex ja que ens presenta una casa humil, amb una gran austeritat en el parament de la llar, on tot és usat, on la bota del celler està buida i on en prou feines podríem trobar rés de gaire valor econòmic. Per altra banda, el document ens confirma, un cop més, la possessió per part dels pescadors i/o mariners d’un petit tros de terra (la vinya) que si durant l’exercici de la seva professió constituïa un ajut per sobreviure, en la vellesa esdevenia, pràcticament, l’únic mitjà de supervivència i, juntament amb la casa, l’ítem de més valor que podem trobar en aquest inventari.

Josep Auladell Payró

Fonts:

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Lluís Llor Sabat.

[1] PEU DE GALL: cadascun dels dos banquets de fusta o de ferro que serveixen de suport a les posts d’un llit rudimentari (Diccionari català – valencià – balear. Mn. Antoni M. Alcover. Editorial Moll)

Una petita història dels Banys de Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols

2010-01-07T14:22:00.000-08:00

Que avui en dia tinguem assumit que l’oci i la practica de l’esport estan adreçats a una gran part de la població no vol dir que sempre hagi estat així. A finals del segle XIX i principis del XX l’esport era una activitat d’uns pocs privilegiats que disposaven de temps lliure i de ganes de fer-lo servir.

Aquest caràcter de pràctica minoritària equivalia a una sociabilitat esportiva elitista, que quedà perfectament reflectida en el període que finalitza en el 1914, quan veiem com la majoria d’entitats esportives existents en aquell moment presenten dues característiques evidents, el seu origen barceloní i els sectors socials benestants que les sustenten (Circulo ecuestre, Club de regatas, etc.). A partir de 1914 i fins el 1924 podem parlar d’una època de transició en l’esport català, amb una crescuda important d’entitats esportives, un abandonament progressiu de l’esport elitista i la consolidació de la xarxa federativa (es fundaren més de 10 entitats federatives). Un altre tret força evident de l’època es la rapida comarcalització de l’esport, fins aleshores centrat a Barcelona i rodalia, que va portà una nova realitat a comarques anteriorment poc o gens implicades en la vida esportiva. En aquest aspecte, un cop més, els sectors benestants tingueren el seu protagonisme, tot traslladant durant les seves vacances les activitats esportives als centres d’estiueig. A casa nostra, i dins aquesta expansió fora de Barcelona de l’associacionisme esportiu, veiem com creix l’expectació que despertà el futbol que va portar a la fundació, el 1914, de l’ateneu esportiu Guíxols, mentre que per la natació encara faltaven alguns anys i unes altres circumstàncies.

Indubtablement, l’existència, o no, d’infraestructures que facilitessin la practica de l’esport era determinant pel seu arrelament en un determinat indret. A Sant Feliu, els esports aquàtics, com ara la natació, no tingueren una presencia continuada fins que els Banys de Sant Elm proporcionaren un marc adient per a la seva practica. Quan el mes de maig de 1922 el senyor Pere Rius i Calvet començava les reformes dels banys d’en Baldomero per convertir-los en els Banys de Sant Elm, poca gent a Sant Feliu podia pensar en el canvi que aquestes instal·lacions suposarien pel seu temps d’oci que quedaria, en molts casos, indefectiblement lligat a l’esport. L’artífex dels Banys, barceloní de naixement i fabricant de teixits d’ofici, no desconeixia el potencial que l’esport podia aportar al seu negoci i decidí crear un centre on la burgesia urbana, component majoritari de les colònies d’estiuejants a l’època, pogués gaudir d’un centre de reunió amb totes les comoditats i on no hi faltessin les activitats esportives. Així, ja en un dels primers anuncis[1] dels seus banys, abans de la seva inauguració, el senyor Rius feia una mena de declaració de principis, tot informant dels serveis de Bar i perruqueria, concerts i balls, juntament amb concursos de natació i de waterpolo.

Comença el partit!

La inauguració dels Banys el 15 de juliol de 1922 fou un acte absolutament protocol·lari, amb solemne festa religiosa i banquet amb l’assistència de les autoritats del moment[2]. La inauguració esportiva però, no va arribar fins el 20 d’agost d’aquell mateix any amb la complicitat del Club Natació de Barcelona (C. N. B.), pioner de la natació a Catalunya, que en aquella època estava portant a terme una veritable campanya de proselitisme amb sortides a les poblacions costaneres per expandir la practica de la natació. El C. N. B. va portar a Sant Feliu dos equips de waterpolo que competiren entre ells a més de nedadors de velocitat i de fons, desplaçant un total de 20 nedadors[3], a la festa s’hi afegiren nedadors locals que celebraren dues proves, una de resistència i una de sota aigua[4] demostrant l’interès ja existent per la natació a casa nostra. La llavor que sembrà el C. N. B., l’entusiasme dels esportistes locals i el suport d’en Pere Rius foren determinants pels fets que succeïren a continuació. A principis de setembre d’aquell mateix any un grup de afeccionats es reunien als Banys de Sant Elm per formar el que seria el primer club de natació de la nostra ciutat. D’aquella reunió sortiria una junta encapçalada per en Jaume Lladó que instal·la la seu social del Club de Natació Guíxols als Banys de Sant Elm[5].

En aquell temps, de la mateixa manera que naixien i creixien les entitats esportives, ho feien les federatives, dedicant - se a reglamentar i impulsar els seus esports respectius. Així, el 1920 naixia la federació espanyola de natació i el 1921 ho feia la federació catalana de natació amateur. El 16 de setembre de 1922 els representants del flamant Club Natació Guíxols anaren a Barcelona a una reunió de la Federació Catalana de natació[6]. A la reunió, i davant dels delegats de diversos clubs de Catalunya, els nouvinguts presentaren la sol·licitud de celebrar a Sant Feliu els campionats de Catalunya de natació, anant la seva organització a càrrec del recentment constituït club i comptant amb les instal·lacions dels Banys de Sant Elm. La Federació va accedir a la seva sol·licitud. A l’endemà, el 17 de setembre, el club organitzà la seva primera activitat[7], el que en aquell moment s’anomenava festa marítima, amb cucanya, concurs de natació amb relleus de 4 x 50 i una cursa per a menors de 15 anys, amb premis en metàl·lic, en un intent evident de motivar el jovent a interessar – se per la natació i ha participar en la nova entitat.

Un Campionat de Catalunya a Sant Feliu de Guíxols.

Els Banys de Sant Elm, havien nascut en un municipi d’estiueig com un negoci amb unes instal·lacions vinculades als estiuejants i amb competicions estacionals organitzades per a ells. Amb el naixement del club de natació Guíxols, els Banys es vinculaven a un altre fenomen, l’increment d’entitats esportives i el creixement de competicions públiques. En aquest sentit, hem de remarcar la perfecta simbiosis que s’establi entre els Banys i el club de natació. Així, els Banys tenien una afluència de públic notable i el club disposava d’unes instal·lacions d’altre manera inabastables.

Després de l’aturada obligada pel període hivernal, calia posar fil a l’agulla per a preparar el campionat així com les activitats de la primera temporada completa del club. Els treballs s’iniciaren amb una reunió general de socis i afeccionats el 15 d’abril de 1923[8] i les activitats del club arrencaren el 17 de juny amb diverses proves encaminades a establir una classificació entre els socis del club i com a base per a la formació d’equips de waterpolo. Per tal de donar suport al club i col·laborar en l’organització dels propers campionats vingué a la ciutat en Joaquim Rossich, president del Club Natació Barcelona. El programa del campionat quedà definitivament fitxat pels dies 12 i 13 d’agost, amb proves de diverses distancies, salts de trampolí, relleus, waterpolo, etc. El camp de curses quedava situat dins del port, tret de la cursa de 2000 metres que se celebraria paral·lelament a l’escullera per la part de fora amb trams de 500 metres, i davant dels banys de Sant Elm, des de on el públic assistent podia seguir les diverses competicions. Els Banys varen donar les majors facilitats per a la celebració dels campionats, suspenent els serveis de banys de mar pel públic en general i venent anticipadament entrades i butaques. El campionats foren un èxit, tant de públic, que ompli les terrasses del Balneari com els camins i carreteres de la muntanya de Sant Elm, com de participació amb uns 55 nedadors dels clubs “Barcelona”, “Atlètic de Sabadell”, “Pop” de Badalona, “Arenys” i “Club de Mar”. Al vespre del diumenge es tancà els campionats amb un ball ofert als mateixos Banys. El reconeixement de tots els assistents i de la premsa local va anar per el senyor Pere Rius i especialment per en Jaume Lladó, president del Club Natació Guíxols i organitzador del campionat[9].

La celebració dels campionats va consolidar el Club Natació Guíxols i, de pas, la seva relació amb els Banys de Sant Elm. En els anys següents el club va desenvolupar totes les seves activitats als banys, aconseguint algunes temporades memorables amb el waterpolo, com la del any 1926, quan de 7 partits jugats el C. N. Guíxols en va guanyar 5, va empatar 1 i només va perdre contra el Mataró. L’equip de relleus de velocitat també guanyar tots els seus enfrontaments...menys amb el Mataró, veritable “bestia negre” dels ganxons aquell any.

...i podríem agafar un patí.

El patí a rem neix a la dècada dels anys 20 en els Banys i clubs de natació de la costa catalana, especialment a Barcelona i Badalona, on era força habitual pogué llogar, per un preu mòdic, unes embarcacions lleugeres formades per dos flotadors iguals i simètrics de proa i popa units per un seguit de bancades on s’asseia el tripulant o tripulants, ja que alguns tenien espai per dos persones. L’embarcació s’impulsava per un rem de doble pala, fent palada a un costat i l’altre. L’ús d’aquests patins es generalitzà ràpidament ja que permetien banyar-se en zones properes a les platges però en aigües més netes sense tenir que nedar molta estona. Aquests primers patins eren embarcacions petites i molt manejables. A finals dels anys 20 es donà un pas molt important, es tingué l’idea de col·locar un màstil i una vela als patins, tot i que no seria fins el 1942 que es dissenyaren les formes del casc actual del patí amb diferencies entre proa i popa per evitar la deriva, essent aquest disseny tant superior a la resta que s’adopta com a base unificadora del model de patí de vela. Cal remarcar que el patí de vela català, veritable embarcació amb denominació d’origen, es actualment l’únic catamarà reconegut com a classe per a regates.

Els Banys de Sant Elm també varen participar d’aquesta febre pels patins, bona prova d’això es que ja el 1923 s’anunciaven[10], al costat de les cucanyes i partits de waterpolo, unes “regates de patins” que es deurien portar a terme amb la petita flota de que disposava el mateix club, ja que tenim documentació gràfica[11] que ens mostra fins a 7 embarcacions d’aquesta mena. El que no hem pogut documentar es que a Sant Feliu es dones el pas del rem a la vela, possiblement per manca d’interès dels socis i usuaris de l’entitat, més interessats en la natació i les festes de l’estiu que no en la navegació.

Un trist final.

La història de l’època daurada dels Banys de Sant Elm s’acaba juntament amb el Club de Natació Guíxols, els balls i els patins a rem, la vida del senyor Pere Rius i, de fet, un estil de vida. Tot queda trencat per la Guerra Civil. Val a dir però que, durant aquests anys, els Banys de Sant Elm es convertiren en un veritable dinamitzador de la vida esportiva de la ciutat, no només per la seva condició d’infraestructura imprescindible per a facilitar la practica dels esports aquàtics, sinó per la seva condició de difusor de les practiques esportives que, si bé varen néixer com una prolongació de les activitats pròpies i elitistes de la colònia d’estiuejants, ben aviat varen ser adoptades entusiàsticament pels ganxons, produint directament el naixement del “Club Natació Guíxols” i indirectament un apropament de la gent de Sant Feliu de Guíxols a un mar que, fins a llavors, només havia estat considerat un lloc de treball i, en els pitjors dels casos, un lloc perillós on fins i tot es podia trobar la mort.

Josep Auladell Payró

Fonts:
Hemeroteca de l’arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.
Arxiu d’imatges de l’arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Bibliografia:
CAÑADAS CÓZAR, ROCIO. (2002) L’evolució dels Banys de Sant Elm (1895 – 1970). Sant Feliu de Guíxols: I. E. S. Sant Feliu.
PERNAU, G. (2008) Sportman: Les millors imatges dels pioners de l’esport català. Barcelona: La Magrana; Ajuntament de Barcelona.
PUJADAS, XAVIER; SANTACANA, CARLES. (1995) Història il·lustrada de l'esport català. Vol. 1(1870-1931). Barcelona: Columna.
PEDREIRA FONT, RICARD. (2007) Navegando en patín a vela. Badalona: Editorial Paidotribo.
[1] AMSFG. Hemeroteca. L’avi muné, núm. 218, 8 de juliol de 1922, pàg. 1
[2] AMSFG. Hemeroteca. L’avi Muné, núm. 220, 21 de juliol de 1922, pàg. 3.
[3] AMSFG. Hemeroteca. L’avi Muné, núm. 224, 19 d’agost de 1922, pàg. 3.
[4] AMSFG. Hemeroteca. El Programa, núm. 961, 26 d’agost de 1922, pàg. 11.
[5] AMSFG. Hemeroteca. L’avi Muné, núm. 228, 16 de setembre de 1922, pàg. 2 – 3.
[6] AMSFG. Hemeroteca. L’avi Muné, núm. 229, 23 de setembre de 1922, pàg 2 – 3.
[7] AMSFG. Hemeroteca. L’avi Muné, núm. 228, 16 de setembre de 1922, pàg. 2 – 3.
[8] AMSFG. Hemeroteca. L’avi Muné, núm. 258, 14 d’abril de 1923., pàg. 3
[9] AMSFG. Hemeroteca. L’avi Muné, núm. 276, 18 d’agost de 1923, pàg. 3
[10] AMSFG. Hemeroteca. El Programa, núm. 1009 de 31 de juliol de 1923
[11] AMSFG. Arxiu d’imatges. Fons Carme Arxer. Reg. 13145